Tot i que no és pròpiament un espectacle de màgia, L’il·lusionista interpel·la l’espectador amb el truc més antic de tots: la màgia del teatre. En aquesta ocasió la il·lusió d’en Peyu ha estat endinsar-se en el món de les cartes, l’escapisme, els conills que surten del barret… esperant sorprendre el públic i esperant, sobretot, que la gent es deixi sorprendre.

Despreocupeu-vos d’intentar trobar explicacions lògiques de tot el que passa sobre l’escenari, a vegades hi ha coses que simplement no tenen explicació, i sovint són les més divertides. Riure pel simple fet de riure, amb el mateix objectiu irrellevant que un mag endevina la carta a un espectador. Sense fils, sense imants i sense trucs, des de la distància, en Peyu pot fer una cosa tan màgica com canviar-vos el rostre.

En una societat cada vegada més pragmàtica on sembla que la paciència ja no es contempla com una opció i només es valoren immediatesa i resultats, en Peyu ens convida, a través del teatre, a anar a l’essència més primitiva de la vida: deixar-se il·lusionar.