Lucrecia Conti, l'actriu més important de el cinema, el teatre i la televisió d'Espanya,

ha mort. Assistim a el gran vetlla que el Ministeri de Cultura ha organitzat en el seu honor en un teatre perquè el públic pugui acomiadar-se de la seva admirada estrella. Els seus nétes Ainhoa ​​i Mayte posen ordre perquè les mostres d'afectes són immenses. També apareix Miquel, un cosí llunyà el parentiu real és desconegut.

Tot canvia quan els assistents queden tancats al teatre perquè el fantasma de Lucrecia s'apareix per acomiadar-se de res.

Ningú dóna crèdit al que succeeix. El fantasma ha assumptes per resoldre fins i tot amb el seu propi representant, Alberto Luján, que tracta de contenir com pot a la premsa que s'amuntega fora. La notícia està apareixent en tots els mitjans de comunicació, i tots els programes de  televisió estan enviant unitats mòbils a el teatre per connectar en directe amb Lucrecia ... o el que queda d'ella.

No hi ha precedents d'una cosa així i Lucrecia va aprofitar a l'màxim aquest moment en què per fi se li presta l'atenció que mereix per solucionar, viva o morta, tots els seus problemes professionals i personals: des acceptar una sèrie de televisió en la qual fa de morta (sic), deixar que li facin un ninot de cera per al Museu de Ídem de Madrid o dir-li a una de les seves nétes si pot ennoviarse amb un noi a què tots el veuen certa semblança familiar ...

Tot això mentre està pendent que el públic no passi gana en aquest estoneta de "tancament" i oferint-los un meravellós show.

Perquè l'espectacle, fins i tot després de la vida sempre ha de continuar.