Valladolid. Setembre de 1989. David i Layla acaben de començar vuitè de E.G.B. i els agrada molt “Hombres G”. També s'agraden molt entre ells, però com a David li aconsellen tan mal els seus amics, totes les coses que fa per a conquistar-la acaben sempre sent un fracàs. Malgrat tot, els dos es fan inseparables i es fiquen en embolics cada vegada més grans, i fins i tot a vegades, quan estan junts, l'impuls de cantar i de ballar les cançons del seu grup favorit és tan fort que es posen a fer-ho a la meitat del carrer. I això és perquè li ho estan passant bé. Molt bé.
Valladolid. Poc més de trenta anys després. David i Layla no s'han tornat a veure des de finals dels vuitanta, però mai s'han oblidat l'u de l'altre. A Layla les coses, almenys en el professional, no li han pogut anar millor: és directora de cinema i ha guanyat un Oscar. La vida de David, en canvi, ha estat més normal i ni és famós ni ha guanyat cap premi. Layla torna a la ciutat per a rebre un homenatge i els dos passaran junts una setmana. Durant aquests dies ja no cantaran i ballaran pel carrer, però s'adonaran que els nens que van ser no han desaparegut del tot.